Robert Hernández: “Al Campus ADT prima l’esport, la convivència, la familiaritat i les iniciatives socials”

Se celebra el 35è aniversari del campus d’estiu de l’Associació Deportiva Torreforta

Robert Hernández atèn a La Voz de Poniente a la seu de l’Associació Deportiva Torreforta (ADT), al pavelló Riu Clar, un pavelló que enguany ha viscut moltes alegries, però també algunes decepcions. Robert Hernández és el primer que s’alegra per les victòries i es dol pels mals resultats, però ha après, de l’experiència al front de l’ADT, a no deixar-se endur per l’eufòria i tampoc pel desànim.

El president de l’ADT és principalment un home serè, treballador infatigable, coneixedor del club que presideix des del 2004, ple d’idees per fer-lo créixer  i d’envejable energia per tirar endavant una entitat que tot just acaba d’encetar el Campus ADT 2019.

L’Associació Deportiva Torreforta organitza el Campus ADT cada estiu ininterrompudament des de 1984, amb una nutrida participació de nens, nenes i joves entusiastes del bàsquet i de l’esport, convivint durant unes setmanes al Complex Educatiu de Tarragona (enguany del 25 de juny al 12 de juliol), amb la potent motivació de passar-ho bé.

Robert, quin còmput faries de la temporada 2018-2019, a nivell global?

Crec que hem d’estar molt contents. Si traguéssim el primer equip, esportivament parlant qualificaria la temporada d’excel·lent. Hem tingut vint equips, feia molts anys que no en teníem tants. Ens hem classificat per tres finals a quatre, en les categories cadet masculí, cadet femení i infantil femení. És una gran fita que en el nostre nivell estem entre els quatre millors de la província. I a nivell femení hem aconseguit un ascens, després de començar més seriosament fa tres anys.

Al llarg de la temporada, al primer equip no se l’ha vist gaire en condicions de competir…

És cert que la nota menys agradable enguany ha estat la relacionada amb el primer equip. A base de lesions, de sancions, etcètera, hem tingut molts problemes. Ens hem vist abocats a un descens massa prematur, perquè des de la meitat de la primera volta ja anaven molt malament, la qual cosa ens ha obligat a estirar de gent molt jove i possiblement tot plegat ens ha condemnat a baixar de categoria.

Fa poc heu celebrat el fi de temporada…

Sí, aquest 15 de juny. Quasi catorze hores de fer activitats, de partits entre pares i mares; entre pares, mares i nens; entre els jugadors del club. Hem aplegat 320 persones en una barbacoa popular. I a més, aprofitem per donar els premis als qui han aconseguit algun tipus de classificació meritòria.

Devíeu aconseguir un ambient agradable.

Sí. Sobretot ens permet unir la família ADT, en què es junten des del sènior més gran fins el nen més petit, i això fa molt de caliu. Procurem que tothom en la barbacoa tingui el seu menjar, que els musulmans tinguin carn que no sigui de porc, els celíacs també i enguany hem incorporat una barbacoa vegetariana, perquè ningú es pogués quedar sense venir al sopar.

Fa uns anys que funciona, com va començar tot?

La vam començar fa tres anys. No sabíem ben bé què fer, la gent econòmicament tampoc es podia permetre grans events; a més, la normativa no ens permet usar les nostres instal·lacions cobertes per fer certes festes i activitats. Vam pensar que aquí al costat que hi havia un pati, el vam acondicionar el primer any, fent una barbacoa popular i això ha desencadenat el que avui és la festa de la cloenda.

L’esperit de fer pinya està també present en el Campus ADT? Quanta gent de club hi participa?

Quasi tothom, la gran majoria que està en l’edat –clar, els grans, no–. Enguany celebrem el 35è aniversari del Campus. El club celebra d’aquí dos anys el seu 40è aniversari i això significa que el segon o tercer any de vida del club ja vam començar a fer el Campus.

Quines vivències recordes d’aquells principis?

Jo el recordo d’una forma molt personal. Els fèiem a la plaça Primer de Maig, nom que ara porta la nostra fundació, la Fundació Primer de Maig. Recordo perfectament que es feia anant al bar del centre social; anàvem a buscar unes caixes de cerveses, que fèiem servir per delimitar el camp; en aquell moment no hi havia conos ni els vestidors que hi ha ara. I ho recordo d’una forma molt gratificant. Aquell any, el Campus aglutinava unes 25 o 30 persones. Enguany arribarem sobre els 200 participants, aproximadament.

Quin canvi, no?

Al final, el concepte ha canviat. És cert que des de la plaça Primer de Maig ens vam endur el Campus al Complex Educatiu –a dia d’avui encara es fa allà. I el format de campus també ha canviat: abans era de dues setmanes, ara és de tres setmanes. I en 35 anys, hem passat diverses etapes, primer només fèiem basquet, després multiesports (futbol, rugby, patinatge, etcètera) i ara tornarem a fer només bàsquet o iniciació al bàsquet. Pretenem enfocar el Campus de cara a la nostra activitat, encara que els nens petits treballaran multiesports.

El Complex Educatiu es consolida doncs com la ubicació idònia…

Sí, el Complex Educatiu ha millorat, encara que són instal·lacions que es podrien dinamitzar més. Crec que el Complex Educatiu és paradisíac per fer moltes activitats, és un lloc on tens natura, activitats esportives i fins i tot els darrers anys han incorporat la piscina. És un lloc impensable, que no pots imaginar-te que estigui a tres quilòmetres de Ponent.

En la teva opinió, què aporta als monitors voluntaris la participació en el Campus?

Hi ha molts nens i nenes que quan porten anys venint al Campus, entenen que el seu següent pas és ser-ne monitor. Perquè avui el Campus ADT és una marca. Un dia fa un parell d’anys vaig calcular que havien passat entre 4.000 i 5.000 persones pel Campus ADT. La gran majoria de voluntaris i voluntàries monitors que avui dia estan al Campus n’han estat participants.

Aquestes xifres parlen d’una trajectòria exitosa del Campus ADT, seria aquesta la principal atracció per al monitor?

El Campus és aquella activitat que a tu t’agrada; t’agrada la comunicació amb els nens i les nenes i sobretot el fet de que ho tens tot molt concentrat durant aquestes tres setmanes. Hi ha monitors que s’ho passen millor encara que alguns participants.

Segueixen obertes les inscripcions, Robert?

Sí. Aquesta setmana és la darrera per apuntar-se, encara que com que actualment fem el Campus en tres setmanes, a la primera setmana els interessats encara es poden apuntar a les dues següents. Així, el període d’inscripcions es tanca ara a finals de juny.

Què proposa el Campus ADT als nens i joves participants?

Diria que el Campus és l’activitat que més reconforta a aquests nens i nenes quan vénen a participar. Una activitat en la que els nens agafen l’autobús; van cap a un lloc que per a ells al principi és del tot desconegut; es troben en una ciutat petita, que per extensió és molt gran, en la que tens camps de bàsquet, piscines, camps de gespa, bosc, un menjador on la gent menja bé –és de les coses que més puntuació obté en les enquestes–. Ells allà es troben a la seva mida. Conforme van passant els dies, els participants guanyen noves amistats.

Quins són els trets distintius del Campus ADT?

Hi ha qui em diu: “Sou dels pocs campus en què tothom vesteix igual”. I jo sempre responc que quan vas al Campus ADT t’és igual els calers que tinguis, com de la religió que siguis, o d’on vinguis. Tothom vesteix igual, tothom té les mateixes activitats, els mateixos monitors, i tothom es troba en una situació diferent. No és la pròpia acadèmica, en la que han de seguir unes regles diferents. Aquí hi ha regles, però el que prima és l’esport, la convivència, la familiaritat i sobretot un tema molt social. En els darrers anys fins i tot hem ajudat a la fundació Mare Terra a netejar platges, perquè aquests nens i nenes continuïn formant-se com persones.

Quan els pares deixen la filla o el fill a l’ADT, què esperen que aprengui?

El que esperen que aprenguin, com a mínim, és bàsquet, a això ens dediquem. I dins del bàsquet som capaços de transmetre altres valors, com la serietat, el treball, la responsabilitat. Però sobretot destacaria la qüestió familiar: aquí tenim la gran sort que tots els equips de l’ADT, petits i grans, tots juguen al mateix pavelló de Riu Clar. Això comporta que la gent se senti com a casa. A més, hem estat capaços d’anar dotant el club de totes les eines necessàries, com les sales d’estudi, les sales d’esbarjo, per als nens i nenes.

Com aconsegueix l’ADT transmetre aquests valors de què parles?

Els valors que inculquem no són fàcils, però tenim la gran sort de que vénen aquí d’alguna manera perquè volen i això ens ajuda a treballar la responsabilitat, que possiblement a casa o als centres docents sigui més complexe. Cadascú té el seu espai, el seu vestidor, les seves pilotes, la seva responsabilitat de canviar-se les sabates, de dutxar-se al final de l’entrenament, etcètera. I és un plus que possiblement en altres tipus d’esports –no diré de clubs, que alguns sí que ho fan– això és més difícil. El bàsquet és un esport de conjunt… al vestidor tenim el lema “no he conegut mai un jugador que guanyés tot sol a un equip”. Tots aquests valors són els que ells han d’anar desenvolupant.

 

(Fotos: Facebook AD Torreforta)

Un comentario

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *